Infermeria parla .Parlem sí ,però com ho diem ?

Des del moment en què ens vestim de blanc i posem els nostres peus dins dels esclops, ens calculen el ràtio per pacient, les càrregues de treball, el repartiment de tasques......

Però el que la majoria de nosaltres calculem després de, segons quins  dies , és quants quilòmetres hem caminat, quantes vegades s'ha penjat l'ordinador , i quantes vegades hem despenjat aquest telèfon que a estones sembla tenir vida pròpia ...
I cap de les dues parts es para a pensar , mesurar o calcular quant parlem ....i com.
Perquè sí , les Infermeres , parlem i molt, però sobretot diem i comuniquem moltes coses.Des que entrem per la porta de la unitat fins que sortim amb la bossa a l´espatlla.
Si ho pensem , interactuem amb el pacient i la seva família en tot el seu procés.Parlem amb ell en el seu ingrés, abans d'una intervenció quirúrgica, "traduïm " la informació que el metge en algunes visites espress ha quedat a mig fer.
Parlem amb les famílies, encara que de vegades acabem escoltant (el silenci que sap escoltar també és un gran interlocutor ) .
Parlem entre nosaltres , en els canvis de torn , després d'una situació complicada amb algun pacient, o simplement perquè les companyes són " aquella segona família " amb la  que de vegades comparteixes moments d'una varietat de colors que omplirien la paleta d'un pintor....
I tal vegada seria important pensar en com ho fem , no només és important dir les coses sinó com dir-les.
I això ho escric després de llegir un article de Carles Capdevila (@CarlesCapde), en el qual planteja una pregunta que m'ha fet pensar. Quan parlem amb algú quin efecte produïm en ell ? aclarim o confonem? animem o deprimim ?..Si ho apliquem a la nostra professió , a la nostra activitat assistencial com a Infermeres , resulta que sí ,parlem , i parlem molt , però som conscients de com ho diem? de si el que volem transmetre arriba de la forma que volem ?
Sabem escollir el moment adequat per parlar , o dit d'una altra manera tenim la capacitat de respectar o acompanyar en els silencis?
Una de les maneres d'aconseguir-ho és establint una relació empàtica amb qui tenim davant, qui després d'arribar a l'hospital se sent indefens , ple d'incertesa ,
D'igual forma que actuem com a emissors en emetre un missatge, quan interactuem amb els nostres pacients, al seu torn, actuem com a receptors en el procés de comunicar, per la qual cosa, hem de saber escoltar, ser assertius, empàtics, no emetre judicis de valor, basar-nos en el respecte, utilitzar el feed-back…i, en definitiva, ser autèntics.
Els professionals d'Infermeria, com la resta de professionals sanitaris, hem de parar una mica a reflexionar sobre les diferents formes d'actuar i comportar-se a l'hora de parlar amb els pacients, i pensar quines seran les estratègies mes adequades a cada moment , tant per part d'ells com per la nostra banda en la relació assistencial
Això s'ha de considerar al marge que, en tractar-se d'un àrea del saber en la qual existeixen innombrables avanços tecnològics, es pot moltes vegades argumentar que una comunicació deficient és relativament poc important si es compara amb les destreses i coneixements bio-tècnics necessaris per al desenvolupament de la professió. Els coneixements i tècniques adequats per a l'existència d'una bona comunicació són essencials, atès que a través d'ells es va a poder realitzar una bona identificació i comprensió de la problemàtica que es plantegi per part del pacient, a més de suposar una variable de gran pes en la determinació de la mesura en què les recomanacions i tractaments són seguits pels pacients. De gens serveix disposar dels millors mitjans tècnics i dels majors coneixements i destreses, si no podem obtenir una adequada informació sobre la dolència o si els pacients segueixen o no adequadament les indicacions que se li donen. Amb una manca de destreses en aquestes habilitats, la nostra capacitat professional es veurà reduïda  i serem menys eficaços a l´hora de tractar amb els pacients
La comunicació adequada suposa la utilització de coneixements, tècniques i habilitats que ens ajudaran tant a aconseguir de la millor forma possible la informació necessària per a l'actuació com a assentar les bases de qualsevol intervenció terapèutica, en possibilitar la creació d'una atmosfera de confiança i credibilitat perquè el pacient comprengui el seu problema. És l'eina que ens pot ajudar a obtenir del mateix l'explicació de la seva vivència de la malaltia, de com ell experimenta la malaltia.També ens serviran per aconseguir la participació més activa del pacient en les decisions que calgui adoptar i en el tractament de la dolència, la qual cosa repercutirà en el compliment terapèutic, o bé per actuar sobre les actituds del pacient cap al seu problema. 

Finalment, les habilitats de comunicació ens han de servir per plantejar les modificacions que es considerin de l'estil de vida del pacient, permetent-nos adonar-nos realment de quan ell mateix hagi decidit  modificar la seva conducta, perquè llavors ens tingui al seu costat. Mitjançant l'ús correcte de la comunicació aconseguirem, a més de tot l'anterior, treballar en un ambient agradable i gratificant.
I en això l'equip d'Infermeria juga un paper clau , som els primers amb els quals el pacient parlarà en arribar a la unitat, amb els quals passarà la major part del dia, els qui li ajudaran en situacions  que en la seva vida diària segurament farà en intimitat, els qui acudiran a la seva trucada cada vegada que premi el timbre de la seva capçalera, a les quals saludarà no una sinó moltes vegades pels passadissos..
I les qui li aclariran al moment de l'alta aquella muntanya de preguntes , i dubtes davant aquella perdua de seguretat que supossa enfrontar-se tornar a casa amb una autonomia encara en camí de tornar a ser....
En aquest moment , parlem sí , i hem de tenir clar de fer-ho amb un llenguatge senzill, i deixant parlar perquè tan important és parlar com escoltar .Que no es tracta només de deixar anar un discurs sinó de mantenir un diàleg, ..
Les Infermeres parlem molt ,si ,i quan arribem a casa hi ha dies que voldríem no parlar amb ningú, almenys durant uns minuts.Perquè fora de l'Hospital la nostra vida segueix i els nostres també volen parlar, encara que no sàpiguen que la nostra ment necessitaria un ratet de silenci...
I tal vegada al moment de repartir les tasques ens haurien de deixar un espai per registrar aquests moments que dediquem a parlar , perquè no només parlem,diem, comuniquem , transmetem, eduquem, perquè després de tot no hem d'oblidar mai que aquesta relació terapèutica implica una interacció amb la relació de la cura, en el qual es veuen implicats, de forma conjunta, els elements de la persona, salut, entorn i cura.

I com defineix Granados Gamez :
“La relació infermera- pacient com a relació d'ajuda proporciona, per tant, la cura amb una identitat i la distingeix d'altres professions“ .
Parlar és la major cura invisible de les que disposem,la  portem damunt,i hem de donar-li un espai en les nostres cures i en els nostres registres, És un camí a iniciar ..

Parlem del tema !!